Constitució i Procés

Reflexions pel dia de la Constitució

Les contradiccions entre preceptes de la mateixa Constitució ja era, en el moment de la seva aprovació, l’any 1978, tot un senyal de què, en realitat, ens trobàvem davant d’un plebiscit i no d’un veritable referèndum democràtic.

La Constitució, els anys immediatament posteriors a la mort del dictador, hauria de lluitar amb els principis d’igualtat i de justícia contra el seu propi títol II, el de la Corona com a forma d’organització. O amb el seu art. 9 contra la resta del títol preliminar, per posar només dos exemples. Hauria de fer front, també en els propers anys, als blindatges que fan impossible la seva reforma aparentment essencial o que permeten l’aplicació de l’estat d’excepció, via 155, a una part del territori sense cap control judicial i polític mínimament seriós, institucionalitzant un model de societat en el que cap estament rellevant s’escandalitza especialment per la represió desfermada contra qui només ha promogut pacíficament l’exercici del dret d’autodeterminació…

Qui pot defensar sense envermellir que a l’any 1978 el procés constituent va ser veritablement democràtic? Va ser negociat, sí, però el cert és que els espanyols aprovaren un text ple de principis i de valors copiats d’altres constitucions de països de tradició democràtica arrelada que res tenien a veure amb les tradicions, valors i principis espanyols. Un país, Espanya, que fins aleshores mai havia estat de tradició democràtica (Rúsia i Espanya comparteixen, de fet, aquesta característica històrica a Europa). Uns principis democràtics sobre el paper què, senzillament, ni en aquell moment ni avui estan consolidats com a ideals de base sobre les quals es pot construir un país modern, cult i respectuós amb la diversitat, democràtic en definitiva.

A Espanya, malauradament, s’està consolidant la idea de que hi ha dos tipus de ciutadania: aquells que aporten, que tenen empenta i saben aprofitar els valors humans i els recursos materials de què disposen. I la resta, conformada per grans solars improductius que s’aprofiten sense cap vergonya dels primers per seguir consolidant el seu model autocomplaent.

Parlam de les èlits, es clar, perquè en aquestes reflexions la població és simple espectadora dels aconteixements, llevat, tal vegada, del Procés Català, que és, sense cap dubte, el moviment democràtic de base social més ample que mai s’ha vist a Europa des de la Revolució Francesa). Aquestes greus mancances democràtiques del model polític espanyol son precísament les que ha posat en evidència el procés català. I, de triomfar en les properes eleccions catalanes l’esperit del 155, això comportarà grans canvis en la nostra forma de vida, la de tots, no tan sols en la dels catalans, en forma de greu involució (encara més) democràtica, irrecuperable en moltes generacions, i amb la pèrdua dels grans avenços democràtics aconseguits, paradoxalment en aquelles societats on Espanya aplica l’estat d’excepció sense cap pudor. I un aixecament del vel, també per cert, de l’Europa de les franquícies, de les multinacionals i dels fons voltors que, entre tots, estem consentint edificar.

Democràcia, llibertat, igualtat, respecte, dignitat, educació, cultura, solidaritat, justícia… Son només mots escrits en un text constitucional fa gaire bé 40 anys i que havíem de dotar de contingut i de sentit, que havíem de consolidar entre tots.

Avui, Catalunya ens ha demostrat empíricament que els “grans principis constitucionals” segueixen essent només això, mots buits de contingut en un text que es va aprovar i guardar immediatament dins d’un pot en formol i amb el que la dictadura ens volia, i ens vol avui també, mantenir permanent lligats i ben lligats sota l’aparença de que vivim en una societat moderna, democràtica i europea.